Què passa amb les llengües durant la pandèmia?

Novè article del dossier «Canvi 20-21»

És gairebé impossible saber-ho, perquè depèn de variables mèdiques i tecnològiques que ara com ara són una incògnita. En el moment de tancar aquestes ratlles es combinen les notícies positives com la vaccinació progressiva de la població i les possibilitats econòmiques que brinda el programa Next Generation amb els temors als efectes de les noves soques de CoViD-19 o la possibilitat d'entrar en una quarta onada. El que sí sembla clar és que com més temps es prolongui la pandèmia, més duradors en seran els efectes.
 

Quines mesures o polítiques caldria aplicar a partir d'ara, tenint en compte la situació creada per la pandèmia?

La pandèmia ha exacerbat els problemes crònics dels nostres països, molts dels quals -també sociolingüístics- es deriven essencialment del model de país low cost desenvolupat durant les darreres dècades (Puig Raposo 2015). Aquest model es basa en una economia d'escàs valor afegit que, tot i crear cíclicament una enorme quantitat de llocs de treball de baixa qualificació -que es cobreixen gràcies a onades massives d'immigració-, és alhora incapaç de respondre a necessitats bàsiques de la seva població com ara l'emancipació del jovent o la realització dels seus projectes reproductors (Domingo i Valls 2014). Es tracta, clar i català, d'un model  incapaç de cohesionar unes societats amb nombroses fractures internes (Cardús 2020). Les gravíssimes dificultats d'integrar lingüísticament els nouvinguts són, en bona mesura, una mostra més d'aquesta incapacitat de cohesionar la societat, perquè les llengües són, en el fons, indicadors socials. El procés de brussel·lització de Barcelona, és a dir, de buidatge de la població autòctona per convertir la ciutat en una plataforma turística i transnacional amb gran presència de passavolants, n’és un altre exemple evident (Martí 2021).

El món sanitari, tan rellevant enmig de la pandèmia, exemplifica força bé les mancances del sistema a les quals fem referència. Com a mínim des de finals dels 90, les societats catalanòfones han bastit un model sanitari contradictori que, d'una banda, inverteix recursos ingents en la formació de professionals de primera línia i, d'una altra, els ofereix unes condicions laborals indignes que els conviden a emigrar (Cabasés 2020). Per suplir-los, hom importa massivament personal de països més pobres (ACN/DDG 2008; Altesa Cabanas, i López Pastor 2019). És fàcil de veure l'absurditat del sistema, i els conflictes lingüístics que genera no són més que una peça més del desficaci: entre 2003 i 2013, el nombre de gent que parlava només català amb els metges va reduir-se de 400.000 persones mentre que el nombre de persones que hi parlava només castellà va créixer de vora 450.000 efectius (Vila i Sorolla 2017, 145), mentre cada vegada sovintegen més les queixes sobre la manca d'atenció en català als hospitals d'arreu del domini (Plataforma per la Llengua 2019). L'escassa regulació lingüística del sector no fa més que incrementar el problema.

En l'actual context de crisi, i amb el panorama que es dibuixa, quines polítiques s'haurien d'emprendre? D'entrada, cal ser conscients que és esperable que la crisi de la CoViD-19 empenyi moltíssims sectors a pressionar perquè els recursos disponibles serveixin per reflotar el model de país vigent fins ara. Si s'anés per aquesta via, és a dir, si la pandèmia no fos al capdavall més que un sotrac en el mateix camí, es reprendrien els problemes ja apuntats, com ara la turistificació de les grans ciutats i l'expulsió de la població autòctona, l'increment dels fluxos de mà d'obra massiva precària i les dificultats creixents d'integració social i lingüística. En termes sociolingüístics, el més esperable d'un escenari continuista de país low cost seria que la posició del català continués afeblint-se i s'anés transformant de llengua nacional o societària en simple llengua comunitària, pròpia només d'un grup ètnic en una societat amb cada cop menys factors de cohesió social. En un escenari com aquest -que, no ens enganyem, és desitjat activament per sectors molt poderosos- el català aniria perdent transversalitat en la vida col·lectiva; les polítiques lingüístiques explícites, cada cop més anèmiques, no podrien anar gaire més enllà de fer tasques pal·liatives per garantir que mantingués certa visibilitat emblemàtica sense gaire impacte social, en un context de cada vegada menys consens entorn d'una llengua considerada més una nosa que un recurs. El català, definitivament minoritzat, esdevindria una anècdota identitària que potser serviria per donar color local a bars de menjar típic, botigues d'artesania i productes ecològics, però la llengua pròpia del país ja només jugaria un paper molt secundari en la vida quotidiana, reemplaçat de manera inexorable per la llengua de l'Estat.



Qualsevol política que es faci ha de posar el rescat de les persones en primer lloc, i per tant, cal dissenyar una sortida a la crisi que aixoplugui el màxim de persones de les moltes penalitats que encara han d'arribar. Ara bé, paradoxalment, la cruesa de la crisi també podria generar una finestra d'oportunitat per evolucionar col·lectivament cap a un model socioeconòmic que superés les mancances exposades i oferís un futur col·lectiu millor. Un model que apostés molt més decididament per una economia basada en la ciència, el coneixement, la tecnologia i les feines de més valor afegit. Aquest model és accessible si sabem aprofitar l’enorme oportunitat que brinda el programa Next Generation, i no és utòpic: en bona mesura, és el que han bastit altres països mitjans com Àustria, Dinamarca, Suïssa, etc., (Guinjoan, Cuadras Morató, i Puig 2013). Seria un país que elevés el nivell de vida col·lectiu, facilités l'acompliment dels projectes de vida i reproductius de la població, afavorís la cohesió social del país i temperés els vaivens demogràfics. Un escenari de renovació cap a un país de qualitat podria apostar amb més facilitat per unes polítiques lingüístiques ambicioses que reforcessin el paper de la llengua pròpia com a marcador d'integració en una societat més justa, més cohesionada i més pròspera.

Per acabar, tornem a l'exemple del món sanitari. Un país que recompensés adequadament els seus metges i infermers estaria molt més legitimat per exigir-los que dominessin la llengua pròpia del país, i alhora, uns treballadors que s'integressin en un sistema que els reconegués professionalment serien molt més proclius a identificar-se amb aquesta llengua i, si no la sabessin, a aprendre-la i adoptar-la. És obvi que un model com aquest no quedaria exempt de problemes sociolingüístics -sempre n'hi haurà, en un escenari de plurilingüisme com el català- però un model econòmic més equilibrat podria dotar el català d'un valor afegit que ara mateix no té a bona part del territori. I això, dotar la llengua del màxim valor social i de mercat, és precisament el camí per tal de fer-la sostenible.